Adrián Jiménez. Cada nit des que el ratolí va nàixer, aquest observava la lluna, amb una lluentor en els ulls, com si s'haguera enamorat del que mai podrà tindre.
-La seua lluentor és bella, és com un formatge gegant i brillant, no li puc llevar els ulls de damunt.-Va dir el ratolí, per a si mateix.
-Encara que no puga tocar-te, provar-te, ni besar-te, la teua llum és la cosa més bonica que m'ha donat la vida, per favor, no deixes de brillar mai.-Li va dir el ratolí a la lluna, com si aquesta l'anara a contestar.
-Jo mai deixaré de brillar, però, i tu? et conformes amb sol mirar-me, saps que mai arribarà el dia en què em pugues tocar?- va respondre el ratolí, imaginant-se com seria la veu de la lluna i com si fora la mateixa lluna la que contestava.
-Ho sé amb certesa, amor meu. Ho tinc assumit.-El ratolí va assentar.
-No entenc res, perquè et conformes amb tan poc?- va preguntar la lluna a través de la veu del ratolí.-Per a mi observar-te és tindre-ho tot en aquest món, no em conforme amb poc, mira't, eres la que més brilla, mira't com puc veure't jo, estimada meua, eres preciosa, assumeix que observar-te, encara que siga a milions de quilòmetres, no és poc, i malgrat que jo ja et veja així, aprén a voler-te a tu mateixa i serà llavors quan de veritat arribarà el dia en què puga aconseguir-te.-Va contestar el ratolí.
תגובות