Veus de la dana

Foto: EFE

El 29 d'octubre de 2024 una dana va colpejar la província de València. Des de primera hora del matí i fins ben entrada la nit, les intenses pluges i els desbordaments de rius i barrancs assolaren un ampli territori que continua recuperant-se. Un any després, les ferides d'aquesta catàstrofe encara són ben visibles. No sols als carrers i les cases, també a la memòria de tot un poble.

Irene, Abdul, Sara, Massin, Elena i Nerea són sis adolescents afectats per aquesta tragèdia. També sis alumnes del nostre centre. 365 dies després volem escoltar les seues veus per a recordar aquell 29 d’octubre de 2024.

IRENE FERRER. 12 ANYS. 1r ESO. MASSANASSA.

Irene s'estava a casa. Inicialment va normalitzar la situació, però en vore com el nivell de l'aigua anava augmentant, va sospitar que allò no era normal.

"Pel grup de veïns de l’edifici avisaren que el garatge s’estava inundant i el meu pare va decidir traure el cotxe al carrer. És una cosa bastant normal al poble, per tant ningú s’esperava res. Però jo per la finestra veia que cada vegada hi havia més aigua i això em va fer sospitar que alguna cosa passava. El meu pare va decidir tornar a agafar el cotxe per a aparcar-lo en una zona més alta, però ja no va poder creuar el carrer perquè l’aigua li arribava fins al genoll. La corrent el va arrastrar un poc i quasi no va poder tornar a entrar a casa. Quan va sonar l’alarma ja no teníem llum i hi havia dos metres d’aigua".

"L’endemà anàrem a peu fins a Sant Marcel·lí, a casa dels meus iaios. Vàrem agafar una motxilla amb allò essencial i caminàrem durant dos hores, amb el fang fins als genolls. Conforme caminàvem vàrem veure com la gent saquejava els comerços".

"Nosaltres vàrem tindre sort. No vàrem perdre res tret del cotxe. Però a pesar que estava destrossat per l'aigua, ens el varen furtar. Per tant, no el podem donar de baixa i potser ens toque tornar les ajudes".

"Quan va sonar l’alarma ja no teníem llum i hi havia dos metres d’aigua"

ABDUL REHMAN. 14 ANYS. 2n ESO. LA TORRE.

Abdul i la seua família no varen tindre tanta sort. L'aigua els va arribar fins al coll i ara han hagut d'abandonar la planta baixa on vivien.

"Quan vàrem obrir la porta de casa l’aigua va entrar molt bruscament. Vivim en una planta baixa i uns veïns baixaren per a ajudar-nos a eixir. Vàrem agafar sols una motxilla xicoteta amb el DNI i el passaport. L’alarma va sonar molt tard, quan ja havíem eixit de casa perquè teníem l’aigua fins al coll. Ara hem hagut de comprar una altra casa perquè la nostra va quedar amb totes les portes trencades. Ho hem hagut de tirar tot".

"L’alarma va sonar molt tard, quan ja havíem eixit de casa perquè teníem l’aigua fins al coll"

SARA MARTÍNEZ. 14 ANYS. 3r ESO. LA TORRE.

Sara recorda especialment l'ajuda rebuda els dies posteriors a la dana. També com el balcó de sa casa va salvar la vida a un xic que estava atrapat al carrer.

"Just havia acabat d'estudiar quan ma mare va fer un crit molt fort. Havia caigut el mur d’una fàbrica que hi ha al costat de casa. En eixir al balcó vàrem vore molta aigua i, quan va sonar l’alarma, ja hi havia cotxes surant. Un xic va haver de pujar a un contenidor per salvar-se i després va entrar al nostre balcó perquè, si no, s’ofegava. L’endemà va vindre molta gent a ajudar, perquè estava tot ple de fang".

"Quan va sonar l’alarma ja hi havia cotxes surant"

MASSIN ABOUHAMMADI. 15 ANYS. 4t ESO. LA TORRE.

A Massin i al seu pare els varen haver de rescatar en dos ocasions. Primer uns veïns i, després, els bombers amb l'ajuda d'una corda.

"El meu pare i jo estavem a la seua carnisseria. De sobte, va vindre un xic corrents per avisar-nos que venia l’aigua. Cada vegada entrava més aigua i el meu pare i jo vàrem intentar salvar les coses que hi havia. Finalment, ens refugiàrem al pati que hi havia al fons de la tenda perquè l’aigua ens arribava fins al pit. Amb un martell vàrem trencar un xicotet sostre i eixírem amb l’ajuda d’una escala i dels veïns".

"Cap a la una de la matinada, quan l’aigua va abaixar un poc, anàrem cap a casa. Allí estaven ma mare i els meus germans, que no sabien res de nosaltres. Això va ser el més dur, perquè en tot moment anàvem contracorrent, amb l’aigua per la cintura. Ens vàrem trobar als bombers i ens ajudaren amb una corda".

"L’endemà vàrem estar tot el dia llevant aigua. Vàrem posar un cartell demanant ajuda i va vindre molta gent. Un any després mire el carrer i sembla que no ha passat res. Tot va ser molt de colp".

"Ens refugiàrem al pati que hi havia al fons de la tenda perquè l’aigua ens arribava fins al pit"

ELENA MASCARÓS. 15 ANYS. 1r BATXILLERAT. PAIPORTA.

Elena encara recorda la por en veure com l'aigua anava engolint les diferents altures de sa casa. Tot i això, també guarda en la memòria la solidaritat dels seus companys de classe.

"Estava a casa estudiant i se’n va anar la llum. Vàrem mirar per la finestra i hi havia un pam d’aigua al carrer, però després va començar a entrar aigua a casa. Vàrem portar coses del soterrani a la cuina, que estava dalt. Però allí també hi va entrar aigua. Aleshores vàrem portar-ho tot al saló, que estava més alt encara. Quan va sonar l’alarma la casa tenia tres altures inundades i al carrer hi havia dos metres i mig d’aigua".

"Els dies posteriors, el que veia era que de tota la meua infància i totes les meues vivències no hi quedava res. Va ser un moment molt dur. Però a la vegada, recorde l’ajuda dels meus companys de classe i dels professors de l’institut".

"Quan va sonar l’alarma la casa tenia tres altures inundades i al carrer hi havia dos metres i mig d’aigua"

Foto: EFE

NEREA OLAZARÁN. 17 ANYS. 2n BATXILLERAT. MASSANASSA.

Impotència és la paraula que defineix el 29 d'octubre de 2024 per a Nerea. Durant tota la nit no va saber res de la seua mare. Mentrestant, veia com l'aigua entrava per la porta de casa i arrastrava els cotxes al carrer.

"De sobte va començar a entrar aigua a casa com si fora una ona i s’apagaren totes les llums. El meu padrastre va cridar la meua mare, que estava a l'autovia, i ens va dir que aniria amb els avis a València. Una hora més tard, vàrem contactar amb la meua iaia per preguntar si la meua mare havia arribat. Però no en sabia res. En eixe moment es va tallar el senyal. L'endemà, a les sis del matí, la meua mare va vindre a casa caminant. Mai no va arribar a casa dels meus avis. Va haver de passar la nit al pati d’un edifici a Benetússer amb altres vint persones."

"Quan va sonar l’alarma, vaig pensar: Per què ara? Per què no fa tres hores? Ara mateix estic intentant no plorar. El que recorde d’aquell dia és la por per no saber on estava la meua mare i la impotència d’estar a les escales de casa mentre l’aigua pujava".

"Quan va sonar l’alarma, vaig pensar: Per què ara? Per què no fa tres hores?”

Aquestes només són sis veus de la dana, però en falten d'altres. Algunes no s'han pogut convertir en paraules perquè el malson i les ferides són encara massa recents. I, en aquests casos, el silenci ressona.