Martín Mayer. La diferència entre creatiu i artista pot ser complicada de veure de vegades. Un artista crea obres d'art mentre el creatiu no pot evitar anar més enllà. Un creatiu tindrà l'habilitat d’innovar. Com és lògic, una vegada que el panorama artístic ha sigut revolucionat pels creatius els artistes comencen a imitar-los. És, aleshores, quan necessitem de nous creatius que donen un nou impuls. Aplica a la pintura, la literatura, el videojoc i pràcticament qualsevol altra disciplina artística.
Pel plantejament de La tercera màscara es podria pensar que quan parlem de Care Santos parlem d'una creativa sense remei. El tema que ha triat per a la seua novel·la és espinós. L'exploració de la història d’una xica de 14 anys que, després dels fets que ocorren, es torna assassina. Un tema prou complex que necessita una aproximació intel·ligent. A més, Santos es proposa plantejar la història d’una forma diferent. És per això que en llegir la sinopsi del llibre pensem en una creativa. El llibre està escrit de forma que imita una investigació. Cada capítol consisteix en el testimoni d'un personatge diferent que dona la seua versió sobre el crim de Diana, la protagonista de la nostra novel·la.
El llibre proposa moltes coses. Moltíssimes. I com un alumne que es proposa estudiar per a les recuperacions, no aconsegueix res de tot allò que es planteja. El llibre es succeeix en una sèrie d’errors garrafals que es succeeixen en una cadena letal que porta a l’inevitable enfonsament de la novel·la com a conjunt. Amb tot això hi ha una cosa que he d’agrair a Care Santos. La seua obra ha sigut per a mi un intensiu de tot el que no s’ha de fer quan s'escriu una novel·la. Esbudellar tots els seus desencerts es planteja com tot un deliciós repte.
Em pareix apropiat assenyalar tots els problemes segons es plantegen en el llibre.
El primer es pot notar tan prompte com llegim els primers tres capítols. Se suposa que cada segment mostra el testimoni de persones diferents. Aleshores per què tots els personatges sonen com si foren exactament el mateix? És bàsic per l'escriptor més novel que un personatge necessita parlar de forma diferent als altres. Atesa la narrativa del llibre es pot entendre per què no tenim el backstory de, per ejemple, la dona de la botiga de comestibles. Però que absolutament tot el món utilitze la mateixa veu a soles porta a una absoluta suspensió de la credibilitat.
Hem trobat el principal problema de Les tres màscares. La suspensió de la credibilitat.
La suspensió de la credibilitat es produeix quan una història es relata de tal manera que els fets descrits deixen de resultar versemblants. Un matiç a veure és que la suspensió de la credibilitat no té res a veure amb la realitat que la historia en qüestió ocorreguera en la vida real. S'han escrit milions de llibres de fantasia i, tot i que som conscients que els dragons no existeixen, podem llegir la novel·la sense notar que hi ha alguna cosa que no funciona. La suspensió de la credibilitat te més a vore amb la forma en la qual es relata. No és el mateix dir “vaig vore un unicorn” que “vaig vore un cavall amb una banya”. La segona frase resulta molt mes creïble tot i que som conscients que els unicorns no existeixen.
Tornem a Les tres màscares. La història que es relata pot ocórrer en la realitat. Pero la forma de contarla simplement em fa eixir de la història. I, com a escriptora, has de procurar que això no ocórrega, perquè com més vegades et boten a patades d’una discoteca menys ganes tens de tractar d’entrar-hi altra vegada.
I si parlem de patades, la patada més gran que m'ha donat el llibre és, precisament, la que em toca més a prop. El patètic intent de replicar el llenguatge jove resulta en el mètode de tortura legal més efectiu que he vist.
Santos, tot i que la novel·la gira entorn a una adolescent, no fa molt recalcament en els companys joves de Diana. I quan ho fa, ho fa malament. Cronològicament, primer van les amigues de Diana. Que son estúpides. Ridículament estúpides. Estereotípicament estúpides. Tenen una conversació sobre la virginitat de cadascuna. I crec que entenc el que Care volia proposar. Ella volia fer vore com de ridículs sonen els adolescents quan parlen de sexualitat mentres intenten sonar experts en la matèria. I entenc el seu punt! Però una cosa és dir coses estúpides i altra és sonar estúpid. Normalment quan algú vol resultar expert s'esforça a no sonar estúpid. Mentrestant les xiques de Care Santos fan tot el contrari. Muten la sintaxi i el diàleg de les formes més irracionals posibles per tal de sonar ridícules.
L’amiga de Diana, Nayara, és altre exemple d'això. Una xica que s'enamora, a la qual li agrada anar de compres. I ens hem quedat sense comes. No té res més. Tot i que la seua part del llibre és de les que tenen més extensió. Una extensió que, tot i que es justifica amb la quantitat de coses que ocorren, resulta superflua de llegir. Doncs que passen coses, la veritat és que no passa res.
No entenc molt bé per què ens conten les coses que ens conten. Al final, tots els esdeveniments de la història serveixen per a portar-nos a una sola conclusió. Diana és desgraciada i diferent. És important que aquest concepte quede clar. Perquè és gràcies al fet que Diana està terriblement sola i maltractada pel món, que fa el que fa. Però quan les 200 pàgines es centren en remarcar a Diana i la seua desconnexió del món el llibre es torna avorrit. I el avorriment porta al fet que et distragues. I, altra vegada, estem fora de la història.
Fora, fora, fora.
Potser la intenció secreta de Care amb aquest llibre és dissenyar un llibre impossible de llegir. No trobe altra explicació.
Hi ha més. No errors generals com els que hem estat apuntant. Hi han frases amagades per tot el llibre. Com mines soterrades acuradament. Una vegada llegides, actuen amb una explosió que fa que tot el teu cos es pose a tremolar. Sospite que la culpa la té el desig de Care de sonar profunda quan simplement no ho és. No em pareix mal que certs llibres no resulten “profunds”. Aventures lleugeres són perfectament vàlides. Pero pots ser profund o no ser-ho. El que ha fet Care, un vull però no puc, resulta irritant. Em remet, altra vegada, a les proves. “De vegades, la felicitat és com un miratge, pareix estar ahí, pero no existeix”.
¿Quina classe de profunditat té aquesta frase? ¿Quin repte o interés planteja per als nostres caps? ¡Molt bé, Care Santos! Has definit la paraula miratge. Tot el mon pensa que ets molt poètica i que el teu llibre és molt interesant.
Al final, no es tracta que el llibre siga bo o no. Mala literatura s’escriu tots els dies i en moltes quantitats. La cosa és que llibre comportarà un terç de les lectures anuals totals de moltes persones. ¿Cóm és que plorem sobre com els adolescents no lligen quan els llibres que els fem llegir són com són? ¿Cóm és que continuem dient que els joves s'han atontat quan els primers que s'han atontat son els llibres? ¿Cóm culpar el lector per mostrar desinterés i no culpar l'escriptor?
Les tres màscares de Care Santos és un insult. Un insult a la intel·ligència del lector i a la seua inversió monetària. Un insult al professor que ha de, obligadament, prendre's seriosament aquest llibre. I un insult, sobre totes les coses, a la història real darrere d’aquest llibre. A les persones que han transitat per qualsevol tragèdia mínimament semblant a la qual es descriu al llibre. Llegir com l'horror de les persones es pren amb tan poca cosa em genera un trèmol al fons del cos que no puc descriure.
Les tres màscares, de Care Santos, es un insult a la tragèdia humana.
Si algun implicat en el departament de Castellà, d'aquest o qualsevol centre, ha pogut llegir tot això que explique, els demane que per favor retiren la novel·la de les aules inmediatament. Encara estem a temps d'evitar el desastre en cursos pròxims.
Comments